14
15
Pàgina 17 de 18
1
5
La continuació és prou coneguda. Durant el quart any de guerra, les ofensives de la primavera van consumir, en dos mesos, una enorme quantitat de soldats. Com que la doctrina de l’exèrcit de massa exigia la reconstitució permanent dels batallons, un rendiment cada cop més elevat del reclutament, les crides a les diverses quintes es van succeir sense descans, cosa que suposava una renovació considerable de material i uniformes —una part del qual eren les sabates— i grans comandes adreçades a les fàbriques proveïdores, que Borne-Sèze va aprofitar àmpliament.
El ritme i la urgència de les comandes, units als pocs escrúpols dels responsables de la fabricació, ràpidament van dur a la confecció de botes molt discutibles. Cada vegada van ser menys primmirats amb la qualitat del cuir i sovint van optar pel xai d’adob ràpid, menys car però de conservació i gruix mediocres, per dir-ho ben dit no gaire diferent del cartró. Van produir de manera sistemàtica cordons de secció quadrada, més fàcils de fabricar però més fràgils que els de secció rodona, i van negligir l’acabament de les puntes. De la mateixa manera van esgarrapar sobre el fil de cosir i, el coure dels forats, el van substituir per un ferro que es rovellava més, però tan barat com fos possible, i van fer igual amb els reblons i els claus. En poques paraules, van reduir al màxim les despeses de material, menystenint qualsevol exigència de solidesa o impermeabilitat.
La intendència militar no va trigar a deplorar la renovació massa freqüent d’aquestes botes, que s’impregnaven d’aigua i de seguida es badaven, de manera que no aguantaven ni dues setmanes el fang del front: massa sovint les costures laterals només resistien tres dies. L’estat major va acabar queixant-se i es va posar en marxa una investigació: inspeccionant els comptes dels proveïdors de l’exèrcit, van examinar els de Borne-Sèze, que de seguida van fer palès un marge abismal entre l’import de les comandes i el preu de cost dels sabatots. El descobriment d’aquest marge va provocar un bon escàndol: l’Eugène va fer veure que no en sabia res, en Monteil va fer grans escarafalls i va amenaçar de dimitir, i la solució final va ser despatxar la senyora Prochasson i el seu marit, responsable dels subministraments, que van acceptar ser els caps de turc a canvi d’una compensació. Tot va acabar ofegat amb l’ajut de més untets —un altre cop passant pels amics d’en Monteil— però no es va evitar que tot plegat arribés a París, on Borne-Sèze hauria de comparèixer igualment davant d’un jutjat mercantil: seria un procés únicament formal, però s’havia de fer. Per representar l’empresa a la capital, l’Eugène amb l’argument de l’edat i en Monteil amb el de la clientela es van excusar, de manera que la designada va ser la Blanche, que va proposar que l’acompanyés l’Anthime i tothom va dir que sí.
Un Anthime que, després d’haver tornat a la vida civil, s’havia acostumat, doncs, a tenir un braç de menys, tot i que, confusament, vivia com si encara el tingués, present com si de debò hi fos, fins al punt que quan ventava un breu cop d’ull al costat dret del seu tors sempre li semblava que el veia, i no tornava a la realitat de la seva absència sinó quan la seva mirada es tornava insistent. Primer va suposar que aquests efectes disminuirien de mica en mica fins a desaparèixer, però aviat va adonar-se que el que estava passant era el contrari.
En efecte, al cap d’uns quants mesos va sentir renéixer un braç dret imaginari però d’aire tan real com l’esquerre. L’existència d’aquell braç, fins i tot la seva autonomia, es va manifestar més i més per diverses sensacions doloroses i irritants, cremades, contraccions, rampes o picors —l’Anthime s’havia de retenir a l’últim moment per no rascar-se—, sense parlar del vell mal al canell. La impressió de realitat era intensa i detallada, fins a la percepció del pes de l’anell al dit petit, i les molèsties es podien agreujar segons les circumstàncies: mala lluna o canvis de temps, sobretot quan feia dies humits i freds, tal com els passa als artrítics.
A aquest braç absent que de vegades era encara més present que l’altre, insistent, vigilant, sorneguer com una mala consciència, l’Anthime tenia la sensació que podia fer-li fer moviments voluntaris, executar gestos insignificants o decisius però que ningú no veia: així, tenia la certesa de poder recolzar-se en un moble, tancar el puny, controlar cada dit un per un, fins a intentar despenjar un telèfon o esbossar un gest de comiat (i aleshores quan algú se n’anava agitava o li semblava que agitava la mà dreta, de manera que els que marxaven el trobaven fred).
Com si es trobés sotmès a dues conviccions oposades, l’Anthime alhora era absolutament conscient d’aquestes anomalies i temia que es veiés i que, per compassió, no s’atrevissin a fer-li cap comentari; ell era el primer que no gosava parlar-ne a en Padioleau, que precisament era l’únic, del seu entorn, que no podia observar el fenomen. Un fenomen que no va parar d’empitjorar i de complicar-li la vida, fins a ser tan invasiu que l’Anthime ja no el podia afrontar més tot sol, no podia continuar donant-hi voltes sense compartir-lo amb algú. Quan al final es va decidir a informar-ne la Blanche, ella va reconèixer que i tant que se n’havia adonat i naturalment li va aconsellar que anés a consultar en Monteil.
I així, doncs, l’Anthime es va trobar davant del facultatiu, explicant-li tot i assenyalant-li amb la mà esquerra l’absència del braç dret com qui indica un testimoni mut, còmplice, una mica avergonyit de ser allà, mentre en Monteil, amb aire molt seriós, l’escoltava mirant per la finestra del despatx, per la qual continuava sense passar res. Quan l’Anthime va haver acabat de presentar el seu cas, en Monteil va respectar un instant de silenci i tot seguit va engegar un discurset. Són coses freqüents, va explicar, n’hi ha molts casos. És la història tan coneguda del membre fantasma. De vegades la consciència i la sensació d’una part perduda del cos es conserven, i al final al cap d’uns quants mesos desapareixen. Però també passa, i semblava que era el cas de l’Anthime, que la presència del membre torni a l’organització del cos molt de temps després de la pèrdua.
El metge a continuació va il·lustrar molt clàssicament el discurs amb l’ajut de dades estadístiques (el membre superior dret per a vuit de cada deu de nosaltres és el més hàbil), d’anècdotes històriques (l’almirall Nelson, que havia perdut el braç dret a Santa Cruz de Tenerife i després havia sentit les mateixes molèsties que l’Anthime, hi veia una prova de l’existència de l’ànima), de bromes mediocres (l’aliança es posa al dit anul·lar de la mà esquerra i es necessita la dreta per treure-se-la: vet aquí el problema del manc infidel), de comparacions esfereïdores (s’han vist amputats del penis que han parlat d’ereccions i ejaculacions fantasmes), de franquesa clínica (l’origen d’aquests dolors és tan misteriós com el fenomen en si) i de perspectives mig tranquil·litzadores (passarà tot sol, generalment amb el temps minva), mig inquietants (però també podria ser que durés vint-i-cinc anys, se’n coneixen casos).
«I a París, a propòsit», va concloure en Monteil, «quan hi van, amb la Blanche?». I la setmana següent tots dos arribaven a l’estació de Montparnasse després que l’Anthime, al tren, hagués llegit els diaris de cap a cap. Des que havia tornat del front no havia volgut interessar-se per les notícies, almenys no havia manifestat cap curiositat per la premsa —tot i que d’amagat algun cop la fullejava— però ara, al compartiment, havia agafat els diaris de la Blanche i s’havia capbussat en l’actualitat de l’època: la guerra en primer pla. Érem al quart any, després dels esdeveniments especialment mortífers del Chemin des Dames, la situació russa que donava idees als homes i els primers motins. L’Anthime ho va llegir tot atentament.
La Blanche havia reservat dues habitacions a l’altra punta de París, a l’hotel d’uns cosins, i a Montparnasse van agafar un taxi. Quan el cotxe passava per davant de l’estació de l’Est, van veure grups de soldats de permís que es creuaven: els uns venien dels combats i els altres hi tornaven. Se’ls veia excitats, potser embriacs però vehements, amb cara d’empipats, i entonaven cançons que no se sentien bé. L’Anthime va demanar al conductor que aturés el cotxe, va baixar per acostar-se al gran vestíbul i es va quedar un moment observant els grups. N’hi havia que desafinaven cantant tonades sedicioses, entre les quals l’Anthime va reconèixer la
Internacional, que s’obre marcialment amb un interval de quarta ascendent com molts himnes i cants guerrers, patriòtics o partisans. De cara va continuar inexpressiu, amb el cos immòbil, però en canvi va alçar el puny dret per solidaritat, tot i que el gest no el va veure ningú.
Un cop a l’hotel, els cosins els van ensenyar les habitacions, l’una al davant de l’altra: hi van deixar l’equipatge, es van passar la pinta i es van rentar les mans, i després van tornar a sortir a fer una volta abans d’anar a sopar. Més tard, quan ja havien pujat, tot deixava suposar que cadascun dormiria pel seu compte, excepte que l’Anthime es va despertar a mitja nit. Es va aixecar, va travessar el passadís, va obrir la porta del davant i a les fosques es va dirigir cap al llit de la Blanche, que tampoc no dormia. Es va estirar al seu costat i la va estrènyer amb un braç, després la va penetrar i la va inseminar. I, la tardor següent, precisament durant la batalla de Mons, que va ser l’última, va néixer un nen que es va dir Charles.
Les gran guerres, especialment les llunyanes en el temps, sovint queden reduïdes a xifres. No és senzill imaginar-se i sentir el dolor, la pudor o la por que van patir els soldats en mig d’uns camps que podrien ser els de qualsevol dels nostres pobles. La Literatura i l’Art ho fan possible. Per això cal publicar Echenoz, perquè amb la seva particular mirada ens fa
sentir com pocs.